 Un any més, un campament més.
I de nou un temari. Aquest any hem volgut donar-li un altre estil al temari,
sense deixar el seu caràcter instrumental, hem volgut dotar-lo d'un contingut
cultural. Combinant així el poder treballar amb ell amb poder gaudir d'ell.
I no hem volgut desaprofitar l'ocasió de la celebració del
centenari del naixement, potser, del poeta més gran en llengua espanyola, com és
Federico García Lorca. Al llarg de les fulles es podrà comprovar l'aficció al
dibuix que tenia el propi Lorca, que inclús il·lustra alguns dels seus llibres,
i hem volgut que il·lustre el nostre temari.
I és clar que si parlem de García Lorca,
no podem deixar de parlar de poesia, poesia en estat pur, de la qual
Lorca fou un intèrpret privilegiat, un
avançat de la seua època, com tots els genis, i un mestre per qualsevol que
estime la poesia.
I de poesia lorquiana venen acompanyats els seus dibuixos, que al
darrer de cada dibuix, hi ha una petita explicació, i uns versos triats al
lliure albir, una tria que no correspon amb els dibuixos, ja que s'ha volgut
aprofitar el màxim els temes lorquians i exposar-los de manera arbitraria.
No cal dir, que el temari és una ferramenta indispensable per a
un desenvolupament òptim d'un campament però s'ha de saber utilitzar i, per això,
no deixar de gaudir d'un dels genis del segle XX.
Enric Vila
 Granada
vista per Lorca
I fou eixa Granada, que era una
precisa representació local d'Espanya -la ciutat dels Reis
Catòlics-, la que acabà amb el poeta. La seua significació
artística i política -en el més alt sentit del terme- fou
insuportable per als més ferms dels sublevats. Per això el
seu assassinat fou un crim polític rotund, com rotunds eren
els càrrecs d'espia roig, amoral, etcètera, que alegàren en
la seua contra en les terribles hores previes a la seua mort.
Lorca no fou tan sols una víctima del feixisme, sino la
víctima arquetípicament innocent. Fou un home eliminat per
la màquina del terror pel sol fet de ser poeta i permetres
pensar -i cantar- lliurement.
Malgrat tot la veu anacabable de Lorca segueix més viva que
mai, com ja ella mateixa havia pronosticat:
pero que todos sepan que no he muerto;
que hay un establo de oro en mis labios;
que soy el pequeño amigo del viento Oeste;
que soy la sombra inmensa de mis lágrimas.
|
