Dia XIII de campament. Un món feliç
 La
guerra és una de les pitjors malalties de la humanitat, què, ni
després de més de cinc mil anys d’evolució s’ha pogut solucionar.
Quan un país entra en conflicte amb un altre (o una part d’ell amb
la resta), i les diferències entre els dos bàndols no poden ser
resoltes amb la conversa i el diàleg, comencen els atacs ferotges
contra aquells a qui ara consideres enemics, malgrat que a tu, humil
soldat, no t’han fet res directament.
Perquè a la guerra van homes, ancians i xiquets, trencant així
famílies i la convivència entre tots. Ningú pot escapar d’allò que
anomenen “deure per la pàtria” i que ens fa anar a arriscar la
nostra vida per assumptes que no ens afecten o que, fins i tot,
desconeixem. Doncs bé, nosaltres volíem demostrar als xiquets que
assistiren al nostre darrer campament la crueltat de la guerra,
volíem que s’adonaren que eren privilegiats per viure en un país on
no hi ha una batalla sagnant entre persones. Amb aquest propòsit,
prepararem un dia molt especial: El dia dels drets humans, que
irònicament anomenarem “Un món feliç”.
Una de les més dolentes conseqüències de la guerra és, com ja he dit
abans, la ruptura de la convivència entre comunitats i famílies.
Així que, malgrat que per a nosaltres tota la gent del campament ja
formem una família, calia organitzar-nos a tots en grups, en “famílies”.
S’assignà a cada xiquet i xiqueta un rol característic que devia
acomplir al llarg de tot el dia; aleshores ja no érem xiquets, si no
que ens convertírem en personatges típics de tota societat o família
: així podíem trobar des de l’avia que ha d'estar al compte ella
sola a tres nets, fins la família rica del poble, passant pel forner
o la farmacèutica.
 Una
vegada assimilat completament el paper que devíem encarnar, ens
agruparem tots per “famílies” i començarem la construcció del que
seria el nostre poble. Començà així la febre boja que ens entrà a
tots per construir la millor casa i per a trobar la roba que millor
pogués representar aquella persona en la que, de sobte, ens havíem
convertit. La veritat és que vam treballar dur durant tot el matí
per tal d’aconseguir que el pinar que hi havia darrere de les tendes
s’assembles el màxim possible a un poble qualsevol. Per construir
les nostres "cases" no teníem més que arbres per marcar el territori,
fil de pita, paper, cartró, retoladors i les estores per als sacs.
!Ah¡, ho oblidava, i una altra cosa molt important que no va faltar
en cap moment, imaginació i ganes de passar-ho bé. Així que, amb
tots aquests ingredients, al final del matí era quasi una obligació
que sortiren cases tan perfectes que tenien, fins i tot, telèfon i
ordinador amb Internet.
Acabat de construir el poblat, arribà l’hora d’escollir el que no
pot faltar a cap municipi per a que funcione bé: un alcalde. Però,
com que les coses cal fer-les bé, s’organitzaren unes eleccions en
tota regla. L’alcalde guanyador ho feu, pràcticament, per majoria
absoluta. Calia celebrar el triomf, així que el nou alcalde ens
convidà a una gran festa que es celebraria per la vesprada.
 Quan
arribaren les quatre i mitja de la vesprada tots estàvem emocionats
per veure què ens havia preparat aquest nou alcalde que havíem
escollit. Però el destí no ens havia deparat una vesprada de
diversió, perquè, sense saber com, havia esclatat la guerra. Les
sirenes començaren a sonar pel nostre voltant, veiem soldats per tot
arreu, tot el món ens miràvem estranyats, ¿no devíem gaudir de la
vesprada amb una gran festa?, ¿per què ningú no ens havia avisat que
anava a esclatar la guerra?. Però la guerra és així, la majoria de
vegades no sabem per què comença, sols sabem que havem de marxar amb
uns soldats que passen casa per casa reclutant als xics i xiques
majors de setze anys i menors de seixanta cinc. I açò fou el que va
ocorre, uns soldats violents i que sols feien que xillar i pegar-nos
empellons s’endugueren, a la força, a part dels familiars i amics.
Als qui no teníem l’edat suficient ens digueren únicament que
seguirem al rector del poble que ens duria a un lloc més segur, fora
del camp de batalla, i que no agafarem res, que no hi havia temps
que perdre.
Arribàrem a un descobert i ens dividirem en grups per tal
d’organitzar millor la feina: uns construírem el refugi, la metgessa
del poble ens vacunà a tots, el rector i alguns altres resaven pels
nostres familiars, els xiquets més menuts jugaven, sense saber per
què estaven allí, les mares i núvies escrivien als seus fills i
estimats... Es tractava d’un autèntic camp de refugiats.
 El
temps passava lentament allí, on no hi havia res més que poder fer
que escoltar els dispars i les bombes que passaven prop del lloc on
estàvem i que estaven acabant amb els nostres germans i pares, veïns
i amics, dels qui esperàvem, amb urgència, alguna noticia. Arribaren
alguns soldats, als qui preguntàrem la marxa de la guerra, si hi
havia hagut morts... Ens anunciaren que havien mort cinc persones i
que havien vingut per reclutar a tots els xiquets i xiquetes majors
d’onze anys. Marxàrem amb ells, acomiadant-nos amb llàgrimes als
ulls d’aquells que es quedaven.No entenia quina barbaritat estaven
cometent, ¿com podíem anar a arriscar la nostra vida si encara no
havíem tingut temps ni per a saber què era allò que estava passant?.
Ens dugueren a un bosc, en meitat de la muntanya, on estaven la
majoria dels qui havien partit a lluitar. Vaig contemplar, amb
horror, que faltava la meua germana, i vaig entendre que havia mort.
Ella, que era pacifista, que mai es barallava amb ningú, ni tan sols
amb mi. La ràbia i les llàgrimes em formaren un nus a la gola i vaig
començar a xillar. Quan em vaig calmar, em digueren que havien
sofert una emboscada, agafant-los els enemics per sorpresa i ferint
i matant alguns dels seus membres. Aleshores algú digué : ¡¡ cos a
terra !! i això férem, tirar-nos a terra.
 M’explicaren,
de pressa, que la nostra missió era arribar fins la frontera i
agafar d’allí les municions que poguérem. Caminarem sense alçar-nos
un pam de terra, arrapant- nos totes les cames i els braços. Anàvem
mirant a tots els costats i sentíem com la por per trobar-nos
l’enemic ens ofegava i no ens deixava pensar en altra cosa que no
fos fugir d’aquella estúpida guerra on ens havien portat sense
explicar-nos ni per què havia començat. L’ alcalde que havíem elegit
democràticament, sols unes hores abans, era qui ens dirigia per
aquell bosc ple d’arbustos i matolls. Després de varies falses
alarmes, de tenir que passar per baix d’un entramat de fils d’aram,
de desactivar una bomba seguint les ordes que ens comunicaven per
ràdio ens anunciaren que estàvem quasi a la frontera. Just quan
començàvem a córrer cap on seria la nostra salvació, aparegueren els
temuts enemics, carregats d’armes i disparant-nos sense miraments.
Cadascú escaparem corrent cap on vam poder. Jo i alguns dels meus
companys vam tirar serra amunt, rascant-nos les cames i caiguem-nos
a terra. Quan veiérem passar als enemics a uns metres de nosaltres,
sense que ells, per sort, ens veiessen, tornàrem arrere a buscar als
demés, però van ser ells qui ens van trobar. De seguida ens vam
donar compte que part dels companys i amics havien mort i que altres
tenien ferides greus. No sabíem que fer ni cap on anar, perquè els
caps de la missió havien mort. Just aleshores rebérem per ràdio la
molt grata noticia de que ¡¡¡havia acabat la guerra!!!. Saltant de
l’alegria, però amb el cor ple de tristesa per aquells qui havien
mort, tornarem cap al nostre poblat on ens retrobàrem amb els qui
estaven al camp de refugiats.
 Però
el panorama era desolador. Totes les nostre cases estaven destruïdes
i caldria molta feina per poder reconstruir el nostre estimat poble
i molt més esforç per a poder oblidar tot aquell malson que havíem
viscut.Després de simular el soterrament d’aquells que havien mort
acabà aquell joc, perquè tot el que havíem preparat per als xiquets
no fou més que un joc, per a que s’adonaren de l’horror que pot
causar una guerra. No una com en la que acabaven de participar, sinó
una de veritat, on els enemics no t’ataquen amb ous plens de
pintura, ho fan amb pistoles i fusells; on els morts no són aquells
qui tenen han de quedar-se quiets, sense moure’s, fins que s’acabe
el joc, són persones que mai més no podran tornar a gaudir de la
vida; on allò de córrer i amagar-se no és durant una vesprada, sinó
que no pots eixir del teu refugi en molt de temps...
Per això des d’ací volem cridar a tot el món a que s’arme de PAU i a
que tots ens atrevim a dir, ben fort:
¡¡¡ NO A LA GUERRA!!!
|
