|
Als campaments del Centre Júnior Atalaia
mai no ha faltat una de les activitats més emblemàtiques i que
considerem més importants: el Bivac.
El
Bivac és una excursió a peu, d'una duració de dos o tres
dies, sempre a un lloc pròxim al campament, i que té com a finalitat
primera el coneixement i descoberta de la natura. El fet d'assolir uns valors com
són: el respecte pel medi ambient, la superació personal, l'ajuda
solidaria, la responsabilitat, la convivència, la capacitat
d'autosuficiència, el treball en equip,... etc. Són també
conseqüències d'aquesta activitat amb la qual, ho podem dir
clarament, ens sentim més lliures.
 La nostra llarga experiència ens ha fet conscients de que carregar
una motxilla al llom i fer marxa, significa l'acceptació d'enfrontar-se
a un mateix, amb el repte afegit de donar una resposta a l'esforç i
al cansament. Per altra banda sabem també que el Bivac
és el marc idoni per assumir una conscienciació ecologista i aixó
ens agrada i ens motiva.
Procurem que cada Bivac es
realitze a una zona privilegiada. I així, hem anat a llocs com el
barranc de La vall Torta a Castelló, el castell d'Alcalà de Xivert (actualment
en runes), o l'illa de Tabarca a Alacant. No oblidarem l'Ibon
d'Estanes i les valls de Gabardito i Lizara en ple Pirineu d'Hosca,
ni tampoc, els parcs naturals com el Señorio de Bértiz a Navarra o
la serra del Moncayo a Saragossa. Tots ells d'un gran valor ecológic.
Tot plegat hem aconseguit que aquesta activitat esdevinga un dels
projectes més atractius que oferim als nostres associats.
Enguany (1999) el centre va de campament a un lloc d'excepció a la
província d'Albacete; Riópar. Allí, com no?, es du a terme el quinzè
bivac de la nostra història, i en aquesta ocasió es tria creuar
El
Calar del Mundo, un dels enclavaments paisatgístics més desconeguts
i de major interès a Castilla-La Mancha.
El
primer entrebanc que ens trobem és la manca de rutes marcades. Pel
nostre desconeixement de la zona, no som capaços de traçar un
itinerari amb garanties que ens assegure no perdre'ns. Tan sols
tenim unes rutes estretes d'unes guies del centre excursionista
d'Albacete i no estem segurs. No sabem per on tirar. És en aquest
moment quan es decideix parlar amb un home coneixedor de la zona per
tal de que ens assenyale un itinerari adeqüat.
 Una empresa d'activitats de temps lliure que treballa al mateix
Riópar ens proposa que parlem amb Rome,
vigilant de la vall que treballa al Padroncillo i que podem trobar a
l'alberg Los Chorros, alberg que regenta la seua dona. Alli anem,
arribem a l'hora de la partida.
En les "negociacions" amb
Rome no tardem en adonar-nos que
estem parlant amb un home que coneix cada pedra del Calar i que ens
pot oferir el que busquem. Ens propossa unes rutes que no figuren a
cap llibre, es tracta de camins fets pel ramat, (senders amagats als
turistes) i a més a més ens expila amb passió cadascun dels tresors
que ens anem a trobar; les simes, la Cañada de los Mojones, plantes endèmiques, "la ruta del estraperlo", la fauna més salvatge
d'àguiles, falcons i voltors, arbres mil·lenaris i sobre tot, un
lloc llegendari, el punt exacte on el 31 d'agost de 1907 mataren
el Pernales, l'últim roder de la
zona, assassinat per la guàrdia civil i estimat pel poble.
Així després d'estudiar amb detall la ruta a realitzar, la cosa
queda de la següent manera:
 Primer dia
de ruta (8 d'agost): Campament - Fuente de la
Pedorrilla - Cova del Tejo - Mirador de Los Chorros - Fuentespino
(Pozo de la bomba) (Lloc previst per a dinar) - Descens a la vall de
Tus - Cuesta de las Peladillas - Tus - Càmping de Tus (Nit). 16 Km.
aproximadament. Ascens - pla - descens.
Segon dia de ruta (9 d'Agost): Càmping de Tus - Cuesta de las
Peladillas - Calar de Adelante - El Pico del Águila (Lloc previst
per a dinar) - Camino de los pastores - Cotillas (Nit). 18 Km
aproximadament. Ascens - Pla - descens.
Tercer dia de ruta (10 d'Agost): Cotillas - Villaverde -
Campamento Arroyo del Tejo (Lloc previst per a dinar) - La cruz del
Pernales - El Padroncillo - Campament. 14 Km aproximadament. Ascens
- descens - Pla
Caldria dir que el traçat de la ruta va estar supeditat per la
presencia a La Cañada de los Mojones, d'una ramaderia de bous braus,
és a dir, es va decidir vorejar aquesta zona per tal d'evitar el
perillós encontre amb el ramat. Per cert es diu que esta estudiant-se
declarar aquestos paisatges parc natural.
Tota la feina d'organització estava ja feta, ara només calia fer una
marxa de reconeixement i aleshores estaríem en condicions de fer
front al bivac de 1999. Així va ser. Els dies 2, 4 i 5 d'Agost amb la
companyia de Rome,
Rafa Benlliure i
Rafa Tortosa reconegueren el
trajecte, prenent nota dels encreuaments claus i les zones més
perilloses.
Primer dia de bivac (8 d'Agost): Canvi de plans
 Ens alçarem a les 8:00 hores d'un matí vertaderament plujós i fred. El
cel era fosc i llampegant, ni rastre del sol que fins al moment tant
ens havia fet suar. Els baixos núvols tancaven les portes al nostre
llarg dia de camí. El paisatge frondós que abans es divisava era ara
una massa d'aigua amenaçadora, una tempesta que no mostrava
intencions de retirada. Amb tota la capacitat d'improvisació del món,
i sent totalment conscients del perill que corríem en cas
d'aventurar-nos als cims del Calar, decidirem canviar la ruta i anar
a fer nit a l'Arroyo del Tejo.
La intenció era fer la ruta programada per a la tercera jornada però
sense fer l'ascensió al Padroncillo ni òbviament tornar al campament.
El camí, emperò, no fou menys avorrit, encara que caminàvem vora
mare de carretera, la pluja ens acompanyava en tot moment i a totes
parts, ara més forta ara més fluixa. Fou com diria cert reporter de
ciclisme; un dia de gossos. Les 40 persones que vàrem emprendre la
marxa estaven disposades a tot, fins i tot a caminar amb els peu
xops.
No tardarem en arribar al primer punt previst.
Villaverde de
Guadalimar una petita població que ens oferia un espai per dinar; la
piscina municipal. Allí dinarem mentre el sol pareixia voler fer
acte de presència entre núvols ja no tant amenaçadors. El consistori
ens proporcionà el Campament Arroyo del Tejo a 4 km del poble, per
passar la nit. Parlem d'unes instal·lacions al estil de les que
utilitzem a les acampades de Pasqua, és a dir; zona d'acampada -
refugi - paelleros - wc - fontetes - i taules de fusta.
 Arribarem a la vesprada i encara aprofitarem les hores de sol que ja
va ser protagonista de la tarda, per a visitar el llegendari
emplaçament on mataren el Pernales.
Un mojón de pedres envoltat d'arbres centenaris amb creus esculpides
a les seues soques, marcava el lloc de l'emboscada, on l'estimat
roder va alenar per última vegada. S'apreciaven perfectament els
amagatalls dels guàrdies, i el barranc per on el seu escuder es va
deixar caure sent posteriorment abatut. Després de contar i
representar la història als assistents, el
Centre Júnior Atalaia va
voler retre homenatge al roder, i posteriorment a unes paraules del
president es va soterrar la nostra ponyoleta entre el munt de pedres
que simbolitzen les llàgrimes d'un poble.
Al campament muntàrem les tendes i preparàrem el sopar, per cert
José Fco. Climent, fou l'encarregat de intendència, i all llarg del
bivac ens va abastir puntualment el menjar. La furgona va fer el
paper d'assistència en ruta. Si sorgia algun imprevist, sempre
existia la possibilitat de tornar-se'n al campament i a més es
comptava amb un vehicle per a fer el enllaços per carretera. La
vetllada fou curta, doncs al dia següent devíem matinar.
Així la primera jornada va quedar:
Campament - Villaverde de Guadalimar (Dinar) - Campament Arroyo del
Tejo (Nit) - Punt de la mort del Pernales.
Segon dia de bivac (9 d'Agost): Papaaaaaaal!!!
El primer que cal significar del dia, és que les condicions
climatològiques eren les perfectes per a la pràctica del senderisme.
Cel ras, poca humitat i una temperatura no massa elevada.
Les 8:00 de matí fou l'hora escollida per a començar la jornada.
Teníem per davant molta feina; l'endreç, l'esmorzar, i la recollida
del campament ens advertien que no podíem entretenir-nos en res,
sobre tot si tenim en compte que enguany (1999) el ser un grup tant
nombrós feia que qualsevol petit retard al inici del dia,
significava arrossegar aquest desajust horari durant tota la
jornada.
 Les
quatre primeres baixes es registraren quan vingué la furgana a
recollir-nos. José Fco. Era
l'enllaç amb el punt on començarem el segon dia de ruta
La fuente de la Pedorrilla. A les
10:30 iniciarem l'ascens al Calar vorejant sempre el naixement del
riu a la Cueva de los Chorros. Aquesta part fou la més dificultosa,
els perills dels papals i les vistes panoràmiques de gran bellesa
ens acompanyarem fins arribar a la "verja". Parle d'una barana de
fil metàl·lic situada a les portes de la Cañada de los mojones que
pretenia allunyar i impedir el pas del bous que tranquils pasturen
per aquella zona. Poguérem comprovar l'impacte que suposa un ramat
d'aquestes característiques, doncs amb poques dificultats es veia,
que la part de la barana on pasturava el bestiar era un terreny
maltractat, on no creixia l'herba. El silenci de la marxa ens
amagava un fatal encontre amb un "torito" de més de mitja tona que
gràcies a Déu mai no es va produir. La reixa va ser la referència
per a seguir el nostre camí. Seguint-la arribarem a la
Cueva del tejo. Cova recorreguda
per un grup d'espeleologia de Xàtiva a principi dels vuitanta, d'un
gran valor i amb sales espectaculars plenes d'eixos notaris del
temps; les estalactites i les estalagmites. Nosaltres no estàvem
preparats per al descens de la cova, no disposàvem dels coneixements
necessaris ni del material adequat. Tampoc era el nostre objectiu.
Malgrat açò els xiquets veieren que algú ho intentava doncs unes
cordes a la boca de la cova ens anunciaven que allí baix hi havia
gent.
Uns metres més d'ascens en conduïren al Mirador de los Chorros
situat justament al damunt de la Cueva de los chorros. Aquest punt
podria considerar-se, com diria un reporter de documentals barats
com "un marco incomparable de belleza sin igual", doncs des
d'aquesta altura es gaudia d'una vista de
 La
vall de Riópar immillorable, les pinades, el curs del riu,
el pico de los machos, el cim de l'Ardal majestuós al fons
configuraven un magnífic paisatge, mereixedor de ser retratat per
les càmeres dels esforçats de la ruta. Així va ser. Fins i tot podia
veure's el campament. Aprofitarem el lloc per a esmorzar i recuperar
les primeres forces perdudes en l'ascensió. Després de l'àpat
continuarem el camí cap amunt. Cal destacar que en aquest moment ens
trobàvem a l'altra part de la reixa (on the wild side) és a dir al
llarg de 500 mts havíem de caminar per terreny prohibit. Les
petjades del bestiar en direcció contraria a la marxa, ens indicaven
que hores abans , al mateix camí que xafàvem hi havia estat el ramat.
El silenci feu de nou presència i l'olor a noble tendra, creava un
ambient tens. Un ritme sense pausa va fer que recorreguérem
l'emocionant mig quilòmetre en un no res. I una vegada vam creuar la
reixa es va recuperar l'ambient de bon rotllo que ens acompanyava
durat tot el dia.
Ens quedava l'últim tram d'ascensió, ja passava del migdia, portaven
dues hores de camí i la gent començava a ser conscient del perquè en
qüestió de poc anys , tot allò que veia serà declarat parc natural.
No cal dir que el centre júnior atalaia dona suport a aquesta
iniciativa. Arribàrem a la part més alta del calar, on la vegetació
desapareix. Algunes cabres de muntanya s'espantaren per la nostra
presència i el camí pla era ara qui ens portava. Aquesta zona ens
mostrava un paisatge lunar d'una gran bellesa. Poguérem veure
algunes simes, La sima del Guarda, per exemple. Anomenada així doncs
allí, la gent del poble va tirar a un guarda forestal amb qui no
estaven massa d'acord. Algun que altre alacrà s'amagava baix les
pedres i fins i tot algú va arreplegar plomes de voltor. El camí era
ja molt més fàcil, travessàvem el llom d'eixa esponja que és el
Calar. I dic bé, doncs el Calar del Mundo
és una plataforma càrstica de forma el·líptica de gairebé 15 Km de
llarg per 4 d'ample que degut a l'existència de més de 30 Km de
 galeries
subterrànies fa que es filtre tota l'aigua que cau, conduint-la a la
Cova de los Chorros d'on naix el Rio Mundo.
Arribàrem al punt previst per a dinar a la 13:30, Fuentespino o com
la gent de la zona diu el pozo de la bomba.
Allò era un pou natural on els ramaders tenien un motor per extraure
l'aigua. Érem conscients de que estàvem davant de l'únic punt
d'aigua de tot el calar, la sequera dels últims anys era evident per
aquella zona, aleshores sabíem que calia dosificar-la. Allí
acompanyats de dos ramaders i les seues ovelles dinàrem i
descansàrem. Fou un dinar il·lustrat per les històries d'aquestos
homes que no estaven massa acostumats a veure gent recorrent aquells
paratges.
Als voltants del Pozo de la bomba ens va cridar l'atenció, una
excessiva quantitat de cadàvers de cabres i ovelles minuciosament
repelats pels voltors. L'elevada quantitat de peces de ramat mort a
un espai reduït ens feia pensar que les morts havien estat produïdes
per l'atac d'un gos perdut i famolenc. Desprès de la siesta
reprenguérem la marxa buscant la Vall de Tus.
 Un
paratge digne de ser visitat. Una vall amb forma de glaciar, sense
vegetació i amb un riu sec que ens marcava el camí a seguir. Un camí
fàcil doncs ara ja seria sempre descens, encara que les cames ja
començaven a notar les hores de ruta. Tot pareixia ja fet, les
referències estaven clares el ritme era còmode i de sobte quan ningú
no ho esperava, aparegué un bou jove, àgil, negre, amb unes banyes
considerables i que en veure la fila de l'expedició va alçar el cap
mirant-nos com si es preguntara; I aquestos que fan ací?. Uns cent
cinquanta metres ens separaven de l'animal, que per cert, no portava
esquellot i allò ens indicava que es tractava d'un bou brau de la
ramaderia de La Cañada de los mojones. Evidentment estàvem davant
d'un bou perdut, separat del ramat, que pasturava fora de la reixa i
que en aquell moment significava un perill gros. Nosaltres fent ús
dels consells que Rome ens havia donat no férem cap moviment brusc,
ningú parlava, no intentarem espantar el bou i aleshores l'animal
aplicant la lògica de les lleis de la natura al no sentir-se
amenaçat no va fer cas i continuà menjat brossa tranquil·lament. Amb
els comentaris de l'experiència viscuda arribàrem a La Cuesta de las
peladillas, ja tan sols ens quedava arribar al poble de Tus i com
que ara afrontaven un descens pronunciat, la gent no es va queixar
en absolut. En un hora i mitja baixarem al poble on berenàrem.
 I
4 Km més de descens però ara ja per carretera ens deixaren en el
punt de destí el Càmping de Tus, a les 8:00 de la vesprada. Ací ens
esperava una merescuda dutxa. La gent estava rebentada i els dos
dies de vivac ja es notàvem clarament. El cansament era generalitzat,
però encara aprofitarem les últimes forces per muntar el campament.
Aquesta segona jornada tampoc va tenir vetllada nocturna doncs
decidirem, conscients de la importància del descans en excursions
d'aquest tipus, guanyar hores de son. Tot indicava que el nombre de
baixes seria elevat, la possibilitat de tornar al campament en
furgona i el casament acumulat propiciaren el retorn de 10 persones
al campament.
Així la segona jornada queda de la següent forma: Fuente de la
pedorrilla - Cova del Tejo - Mirador de los Chorros (Esmorzar) -
Fuenteespino o El Pozo de la bomba (Dinar)- Vall de Tus - Cuesta de
las peladillas - Tus - Càmping de Tus (Nit)
Tercer dia de bivac (10 d'Agost): Cotillas o
Costillas
 Vint-i-cinc
eren, per aquesta última jornada, els supervivents del bivac. És
cert, que és un nombre més aconsellable quant realitzes aquestes
activitats, doncs costa molt menys moure a la gent i no es perd
massa temps als descansos. José Fco.
ens estalvià fer els 4km de carretera que ens portaven de nou a Tus.
Des d'allí iniciarem aquest tercer dia de vivac, amb temps guanyat
doncs la gent que tornava al campament fou l'encarregada de
desmuntar les tendes del càmping. De sortida afrontarem
La cuesta de la Peladillas en
sentit contrari a la jornada anterior, és a dir es tractava
d'ascendir el que el dia abans havíem tardat hora i mitja llarga en
baixar. En arribar dalt, al Calar, comprovarem el que comentava
abans; tan sols cinquanta minuts trigarem en fer l'ascensió.
A un bivac les forces són
importants però tal vegada la preparació psicològica ho siga més.
Ara es tractava de buscar la vall adequada per a baixar a
Cotillas. Aquest fou el punt més
difícil. Malgrat tenir clares les referències preses dies abans pels
Rafes, aquestes eren referències generals, és a dir no hi havia camí
fet pel ramat, ni arbres, tot era igual, típic paisatge lunar i per
tant seguir el camí correcte no era evident.
 El
temps guanyat, ens va permetre agafar-nos la tasca amb molta
tranquil·litat i així desprès d'un cert temps trobarem el que anàvem
buscant. Superada aquesta ultima dificultat, ja tot va venir de
cara. El dia era perfecte, el vivac ja superava les expectatives que
s'havien fet molts xiquets. I encara quedava coses com l'encontre al
una bandada de voltors, comptàrem més de vint i inclòs alguna que
altra àguila. Ens trobarem també amb un arbre sec on es veia
clarament que un raig l'havia matat feia alguns anys.
El traçat a Cotillas era llarg
però còmode, simes de gran tamany i vistes privilegiades es dugueren
al Camino de los pastores que ens deixava a una petita població a
peus d'un castell en runes: Cotillas.
 Allí
es donava per finalitzada aquesta aventura de tres dies, que ben
segur mai no oblidarem. Com a premi, ens esperava una piscina on ens
refrescarem i un "bareto" on més d'algú es deixà els estalvis per a
la fira. (Costelles incloses) ....altres decidiren estalviar...
|
