Et mire
amant, gioconda de pedra,
de
treballat, d'elaborat propòsit,
i
sent pujar l'arrel vertiginosa
com
gesmiler des del ventre mateix.
Et mire en
va, però et mire, i seguesc
un
univers, uns cultius, unes gents,
un
clar País que prospera i avança,
que
veus, com far, des de l'antiga pedra.
Pedra
lunar, pedra d'altar, oh tu!
guaites,
enllà, la inquieta frontera,
camins
perduts entre l'agricultura.
Mires,
enllà, els oblits, les ventures.
Secretament, ets feliç i no ho dius.
Somrius,
només, amb un somrís de pedra.
