Quan parle de Riópar parle d’aquell poble antic que vam conèixer el 1987, en el qual vivien sols dos veïns, per cert; no es parlaven. Parle d’un poble singular que tenia un parell de cases junt a una església del segle XV, un cementeri ple de records, un castell àrab en runes i poques coses més.

Aquella primera visita ens va fer captius de la bellesa de les seues vistes, tota la vall als nostres peus, els cims més alts de la serra d'Alcaraz a tir de pedra i un sentiment vertader de llibertat, tranquil·litat i natura.

Aquesta Pasqua hem tornat de nou però allò ja no és el que era i així ho volem denunciar. Hui pots trobar sis o set cases rurals regentades totes per forasters, botiguetes de records, cotxes que pugen i baixen i les grues de la construcció d’un imminent Hotel "con encanto" amb restaurant i tots els luxes.

Parlar hui de Riópar és parlar d’un poble turístic, un lloc d’aquells que trobes en qualsevol guia de viatges, encreuament de GR's i referència de viatgers de diumenge. I aquest no és un fenomen aïllat; el turisme rural que va nàixer com a alternativa al turisme de costa, que tants diners ha donat a les nostres terres, no ha enfilat el camí d’un turisme alternatiu, més bé es basa en les mateixes directrius del turisme especulatiu que seca pous i reclama aigua, eixe turisme de camps de golf i regates...  en fí ens han furtat Riópar. Com diria aquell;"Per molt que recorreguem el món darrera la bellesa, mai la trobarem si no la portem amb nosaltres"