No ens equivoquem a l'afirmar que estem parlant de l'activitat de campament més complicada (relació preparació / duració de l'activitat) de totes les que s'han organitzat a la història del centre.

Fou un dels secrets millor guardats del campament Los Palancares 2001. Des que va sorgir la idea fins que es va dur a terme, els monitors tinguérem molta feina per davant. Repartits els papers de nóvio, nóvia i padrins, calia dissenyar tot el dia perquè eixira perfecte, pensar qué fer i com, perquè esta activitat havia de passar a la història... i així va ser.

En les nostres ments s'anava dibuixant tot: els xiquets havien de trobar-se,en un ràpid viatge a través del seu propi context vital, capficats en una situació el més extremadament oposada a la rutina diària d'un campament: una boda a la catedral de Conca, un reportatge fotogràfic, convidats d'etiqueta, i un autèntic banquet nupcial. Maletes sospitoses carregades a la furgona, un vestit de nòvia cedit molt gentilment per Lolita Femenia, maquillatge, perfums i sabates de tacó enmig la serra... I finalment va arribar tan assenyalat dia. La coordinació dels dos grups operatius era vital, ja que hi havia moltes possibilitats perquè la sorpresa poguera caure a terra. Mentre la meitat visitaven Conca amb els xavals, la resta de monitors transformava el menjador en un luxós saló de banquets i guarnia la nòvia pentinant-la i vestint-la.

Després de dinar acabaren els preparatius i començà l'acció. Els nóvios (José Fco. Climent i Pilar Tomàs), padrins (Mª Àngeles Garcia i Josep Lluís Tomàs) i fotògraf (Rafa "Federico" Tortosa) pujàven a la furgoneta per a anar a Conca on es farien les fotos de rigor.
 
D'altra banda, el grup de monitors que acompanyava als xiquets en Conca es dividia en dos. Uns esperarien la furgona amb els trages, i l'altra se n'aniria amb els xavals al Museu de la Ciència on tenien una visita concertada. Dins el museu encara quedava una última operació per realitzar: els xiquets entraren al planetari només amb un monitor, mentre la resta ja estava en un carrer pròxim (poc ocult, la veritat) canviant-se de roba a una velocitat que ja voldrien moltes models de pasarel·la.

Només restava que Vicent Vercher abandonara els xiquets tan sols uns minuts per a canviar-se als serveis del museu.
Alea jacta est... amb la plaça de la catedral plena de convidats al "bodorrio", els xiquets que ja havien eixit al carrer, no tenien temps material d'al·lucinar, perquè algú els posava arròs a les mans i la multitud s'amuntegava a les portes de la catedral per rebre la parella de novençans. La resta... fotos, felicitacions (sí, sí no cregueu que no valoràrem la possibilitat d'uns "metrets" de traca reforçadeta, però no podiem acabar al calabós), i tan ràpid com va passar tot, pujàrem a l'autobus i tornàrem al campament.

Allí cambrers, pastís de bodes, puros i detallets, menú imprés a les taules, centres de flors, tall de corbata i vals de la feliç parella.Tot havia eixit com ho vam planejar, però no hi havia temps per a les palmadetes en l'esquena i les felicitacions. En mitja hora s'havia de dur a terme una de les activitats més esperades del campament: l'stalking i, sincerament, per a que serviria preparar una boda tan espectacular si després no podem realitzar l'stalking?